En alta direcció, una clàusula ambigua rarament es queda sobre el paper. Acostuma a aparèixer en el moment més delicat: la sortida, el conflicte, la reclamació de bonus o la no competència.
- El contracte ha de reflectir la realitat de la posició.
- Bonus, blindatges i pactes postcontractuals necessiten regles verificables.
- Una sortida ordenada protegeix reputació, informació i continuïtat.
Definir la relació abans de signar
El contracte ha de definir funcions, dependència, autonomia, objectius, retribució, poders i règim d’extinció. Si el document no coincideix amb la realitat, la discussió futura es desplaçarà cap a la naturalesa de la relació.
La precisió interessa a totes dues parts: l’empresa guanya previsibilitat i el directiu entén expectatives i garanties.
Bonus, variable i objectius
Ha de quedar clar què es valora, qui fixa els objectius, com es mesuren, quan es meriten i què passa si la relació acaba abans del pagament.
Un sistema seriós necessita calendari, mètriques, òrgan d’avaluació i regles davant canvis. Objectius tardans o no verificables generen conflicte.
Blindatges, confidencialitat i no competència
Els blindatges i pactes de permanència han de respondre a una lògica concreta. La confidencialitat ha de definir informació protegida, i la no competència, interès, compensació, durada i àmbit proporcional.
Una clàusula massa àmplia pot ser difícil de defensar; una de genèrica pot no protegir res. Cal pensar també com es provaria un eventual incompliment.
La sortida també es dissenya
En acabar la relació, cal revisar contracte, retribucions pendents, pactes postcontractuals, devolució d’informació, comunicació i relat de sortida.
Una fulla de tancament ordena quantitats, data, dispositius, bonus, referències i obligacions futures, i evita que la sortida obri fronts que el contracte podia haver previst.
Informació general. Contingut informatiu. Cada contracte o sortida d’alta direcció exigeix una anàlisi individualitzada.