El pacte de no competència postcontractual pot protegir interessos legítims, però també genera conflictes si es redacta de manera àmplia, automàtica o desconnectada de la posició real del directiu.
- La restricció ha de protegir un interès empresarial concret.
- Compensació, durada i àmbit són els punts de més fricció.
- La sortida ha de regular activació, renúncia i obligacions pendents.
Quin interès es vol protegir
La primera pregunta no és quant dura el pacte, sinó quin risc evita: informació estratègica, clients, expansió, preus, tecnologia o decisions sensibles.
Com més bé s’identifiqui l’interès, més fàcil serà defensar la necessitat i proporcionalitat de la restricció.
Compensació i proporcionalitat
La compensació ha de guardar relació amb la restricció i amb l’impacte real sobre l’ocupabilitat. També cal definir què es paga, quan i què passa si la restricció s’incompleix o deixa de tenir sentit.
L’àmbit material no ha d’impedir qualsevol activitat de manera indiscriminada. Pot limitar competidors o funcions concretes segons el risc.
Durada, àmbit i prova
La durada ha de respondre al temps durant el qual la informació conserva valor. La clàusula ha de permetre saber què està permès i què no.
Confidencialitat i no competència són plans diferents. La prova d’un incompliment també s’ha de pensar abans de signar: activitat, abast i connexió amb el pacte.
Activació, renúncia i sortida
En la sortida convé revisar si el pacte es manté, si s’hi pot renunciar, com es comunica i quines quantitats queden pendents.
Per al directiu cal valorar ocupabilitat i límits assumibles; per a l’empresa, valor actual de la informació i cost de mantenir la restricció.
Informació general. Contingut informatiu. La validesa i l’abast del pacte exigeixen revisar contracte, compensació, funcions i context de sortida.